viatge en el temps

Es preciosa. No puc dir res més després de passar 3,5h contemplant-la. 

Si, si, al final aquest cap de setmana vam quedar. Jo ja ho dubtava, home de poca fe. 

Com sempre, sols veure-la ja em va fer un vot el cor. Aquest cop m'havia proposat no quedar-me callat i me'n vaig sortir força bé. Al principi em vaig tenir que forçar per fer arribar les paraules a la meva boca, però poc a poc van anar fluint soles.

Ella està molt bé. A part d'estar preciosa, tal i com ja he dit, la veig molt més forta i decidida, cada cop s'assembla més a la persona que em va robar el cor i que jo vaig destruir poc a poc.

La nit va ser màgica, com m'agrada poder parlar amb ella. No sóc capaç de trobar ningú amb qui poder parlar sense sentir-me un bitxo raro.

I a sobre, vaig tenir xofer per la tornada, fins a casa seva. Efectivament, va portar el cotxe, amb un retard de 6 anys. Tot i anar un pel tens per la seva inexperiencia, em vaig deixar portar, vaig confiar en ella i, la veritat, ho va fer molt bé. No se perquè no havia confiat en ella abans, un dels molts errors de la meva vida.

Tornant cap a casa, sol, em sentia extrany. Semblava com si hagués retrocedit 10 anys en el temps, però aquest cop entenent molt millor el que significava tot plegat. Com no, la part trista va apareixer, doncs no podia evitar mirar el seient del costat.....estava buit.

erre que erre

Ja tenim aquí la setmana santa, època molt desitjada en anys anteriors, no pas aquest any. Tenir festa vol dir tenir temps lliure per pensar, mal assunto.

La veritat es que sols hi ha tres coses que em motiven. 

La primera, com no, tornar a estar amb la meva gosseta. La trobo molt a faltar. Llàstima que el temps diu que plourà i a ella la pluja no li agrada massa, em tocarà estar a casa.

La segona la bici. Li he tornat a agafar el gusanillo i, la veritat, es que em va molt bé. A més, demà potse tenim sortideta familiar (amb el papa i la tata, que bonic).

I la tercera, i la més important, es que segurament quedaré amb ella. Si, si, ja ser que sóc un pesat, però no ho puc evitar. Després del xasco de la setmana passada, no em vaig poder estar de trucar-la. Vam decidir que seria bó quedar i xerrar una estona, ella també ho està passant fatal. Ara el dubte el tinc en com actuar: li salto al coll i li dic tot el que sento, amb el risc de que no em torni a parlar mai més; em mostro simpàtic però alhora distant, per no agobiar-la i que sigui ella qui marqui el ritme, amb el risc de que no s'apropi mai més... Quina merda, aquestes coses sempre se m'han donat fatal, fins i tot estic nerviós.

Ja ser que sóc patètic, que tinc 32 anys i que hauria d'afrontar tot plegat d'una altre manera, però la veritat es que, en part, em sento com quan tenia 15 anys. Avui hauré decidir que em ficaré per quedar amb ella....

massa ràpid

Ja fa temps que necessito estar amb ella. Això no pot acabar així, l'estimo i no vull renunciar, no puc renunciar a aquest sentiment. 

Aquest cap de setmana m'he adonat que ella no pensa com jo. Ha set com una puntada als ous. No se ben bé com va anar, però de cop em vaig sentir a mi mateix dient-li que tenia clar el que volia, a ella.... Tot va anar molt ràpid, en una conversa per telèfon, que oportú. Ella em va dir que tenia molt dubtes, que no ho veia clar; fins i tot haviem quedat i ho vam deixar correr, ja ens veurem un altre dia...

Ha passat quasi un any i mig i encara no pot parlar del que va passar sense acabar plorant. 

Em vaig quedar fet una coca. Porto molt temps alimentant un sentiment que, poc a poc, me n'adono que ara no es correspost; en el seu moment no el vaig correspondre jo amb la intensitat en el que ella el sentia, ara em fa por que ella no torni a sentir mai més el que va arribar a sentir per mi, el que jo recordo i que ara voldria que tornés a sentir, com si no hagués passat res.

Quina putada, no m'ho vull creure, però em sembla que he fet tard.

l'escenari del crim

Aquesta nit he tornat a dormir a Vigo. Feia més d'un any que no hi passava una nit i, tot i que aquest cop podia anar a un 4 estrelles, vaig preferir tornar al lloc en el que vaig coneixer la pitjor de les meves cares.

A l'entrar a l'hotel no vaig sentir gran cosa, simplement les sensacions de tornar a un lloc conegut.  Em van donar l'habitació 403, no tinc ni idea de la que havia tingut, però quan la vaig veure vaig tenir clar que totes les habitacions debien ser més o menys iguals. 

Als tres segons d'estar dins l'habitació em vaig començar a sentir fatal. El sentiment de culpa, que no m'ha abandonat mai, es va accentuar. Com que tenia temps, doncs vaig poder passar una estona pensant amb tot plegat, amb el que va passar, amb com la vaig cagar, amb lo inconscient que era, lo perdut que estava.......amb com odio a la causant, com m'odio a mi mateix i, sobre tot, amb quant de mal li vaig fer a ella. 

Vaig tenir que marxar, tota la tarde de reunió, sopar de feina i sobre la 1 de la matinada tornava a l'hotel. Estava cansat, la tornada va ser molt menys dramàtica, va ser tocar el llit i caure desmaiat. 

Aquest matí m'he llevat, una dutxa, la corbata i he deixat l'habitació.  Un esmorzar d'hotel m'esperava, com m'agrada esmorzar als hotels......

Mentres anava amb taxi cap a l'aeroport pensava amb tot plegat. M'ha anat bé tornar al escenari del crim.

de cul

Porto una temporada que vaig de cul. Em passo la setmana anant amunt i avall, avió cap aquí, avió cap allà. Agafo els avions com abans agafava el metro...

Tot plegat són moltes vivències, em passen moltes coses, la meva vida no es gens rutinària. Però no ho puc explicar a ningú. 

No se perquè, però quan estic lluny de casa no puc deixar de pensar en ella. De fet no ho he fet mai, però quan estic lluny doncs encara en tinc més necessitat. Les coses em van bé, però no les puc acabar de gaudir perquè no les puc compartir amb ella. 

Cada dia que passa me n'adono que la necessito més, són necessitats molt diverses, però no deixen de ser necessitats bàsiques que no puc cobrir perquè ella no hi es; i que no se si podré cobrir mai.

Em miro i em faig pena. Ja ho diuen que trobes a faltar les coses quan no les tens.

sols em queda 1/3

Tinc el cor partit i cada cop en perdo més bocins. Aquest d'arrer any m'he adonat de qui era realment el meu cor. Sense voler entrar en %, tinc clar que tenia tres propietàries, amb el que 1/3 per cadascuna, així ningú s'enfadarà.

El primer treç el vaig perdre ara fa més d'un any; va ser l'inici de la meva devallada cap a precari. Si, es el treç del que ella era propietaria, tot  i que no s'ho pensava. De fet no ho sabia ni jo, fins que va marxar i, juntament amb ella, vaig perdre una part del meu cor.

Aquest any també m'ha servit per veure realment com estimo les meves gosses. També m'he adonat que són una part importantíssima de la meva vida. 

Doncs bé, aquest cap de setmana he perdut un altre terç del meu cor, el més petit i gordet, insubstituible.

Ara sols em queda 1/3 del meu cor, i a sobre no en puc gaudir tot el que vull, i necessito.

Les casualitats de la vida em porten a tenir que viure amb 1/3 del meu cor, estant juntes les altres 2/3 parts, però molt lluny de mi. 

Que trista és la meva vida, allunyat de les dones que estimo, però tot el dia pensant en elles. No ser si ho aguantaré, em donen ganes d'engegar-ho tot a la merda.

carabasses

Aquest cap de setmana m'han donat carabasses. Ara he sentit en la meva propia pell el que jo tants anys vaig fer; subtituir la vida social per la vida laboral.

La vaig trucar, la veritat es que feia un cap de setmana de pel·lícula i em venia molt de gust sortir amb les gossetes i, clar estar, amb ella. Em va comentar que tenia molta feina i que no sabia si podria quedar. Al final vam quedar que ens trucariem. Vaig anar tot el cap de setmana amb el mòbil a sobre, mirant de tant en tant si havia trucat i no ho havia sentit. La crua realitat es que el cap de setmana es va esgotar i no la vaig veure...

Com no, ahir vaig insitir en el tema. Ja ser que sóc un pesat però és el que em demana el cos; la veritat es que em sento molt extrany perquè jo mai havia set d'aquests.

Avui m'ha tornat la trucada, han estat 2 minuts de converça supèrfula que a mi m'han alegrat el dia, i això que ara els meus dies són complicats.

Ho tinc decidit, aquest cap de setmana ho tornaré a provar. Tinc clar el que sento, que l'estimo, que no puc passat sense ella, que em fa patir, em fa riure, em fa plorar....Estic fatal, però a la vegada molt content, perquè tinc clar el que vull, ara el dubte està en si he fet tard.

M'he decidit a intentar tornar-la a festejar. Se que ella encara m'estima, tot i que ja no està enamorada de mi. No puc renunciar a ella i, mentres no em digui clarament el contrari, intentaré recuperar el que ella va sentir per mi. No puc ser pesat, no puc pressionar, però si algo tinc clar es que no pararé fins sentir un "jo també t'estimo" o un "no et vull veure més". No tinc cap altre remei, ho me la fot al mig de la front o la festejaré de per vida.